(243) Ida

(243) Ida
Imatge de (243) Ida presa per Galileo. El petit punt a la dreta és la seva lluna Dàctil.
Designació provisional	1988 DB1 ,A910 CD ,A884 SB
Tipus	asteroide
Categoria planetes	cinturó d'asteroides
Tipus espectral (asteroide)	Asteroide de tipus S[1]
Descobert per	Johann Palisa[2]
Data descobriment	29 setembre 1884[1] , Observatori de Viena[2]
Epònim	Ida
Cos pare	Sol
Cossos fills	Dàctil (satèl·lit)
Època	DJ 2454800.5 (2008-Nov-30.0)
Dades orbitals
Apoàpside	2,9878035293052 ua[2]
Periàpside	2,7337275553346 ua (arg (ω): 113,88217992389)[2]
Semieix major a	2,8607655423199 ua
Excentricitat e	0,044406990054229[2]
Període orbital P	1.767,3469959207 d
Velocitat orbital mitjana	0,2036°/s
Anomalia mitjana M	205,35832653311 °[2]
Inclinació i	1,138 ° 1,1298782195199 °[2]
Longitud node ascendent Ω	323,59070348399 °
Característiques físiques i astromètriques
Diàmetre	32 km[1]
Magnitud absoluta	10,11[1]
Massa	42.000.000.000.000.000 kg[3]
Densitat mitjana	2,6 g/cm³[1]
Periode de rotació	4,634 h[1]
Gravetat superficial equatorial	0,3 cm/s²[4]–1,1 cm/s²[3]
Ascensió recta (α)	11h 15m 2.4s[3]
Declinació (δ)	-3° 7' 12''[3]
Albedo	0,262 (albedo geomètrica)[1]
Temperatura de superfície	mitjana 200 K
Catàlegs astronòmics
Identificador JPL	20000243
Sèrie
« (242) Kriemhild  • (244) Sita  »

Ida (designació de planeta menor: 243 Ida) és un asteroide de la família Coronis^[5] del cinturó principal. Va ser descobert el 29 de setembre del 1884 per Johann Palisa i rebé el nom d'una nimfa de la mitologia grega. Posteriors observacions telescòpiques classificaren l'asteroide Ida com un asteroide de tipus S, el tipus més nombrós en el cinturó interior d'asteroides. El 28 d'agost del 1993, Ida va ser visitat per la nau espacial Galileo, amb destinació a Júpiter. Va ser el segon asteroide visitat per una nau espacial i el primer que es va descobrir que tenia un satèl·lit.

Igual que tots els asteroides del cinturó principal, l'òrbita d'Ida es troba entre els planetes Mart i Júpiter. El seu període orbital és de 4,84 anys, i el seu període de rotació, de 4,63 hores. Ida té un diàmetre mitjà de 31,4 quilòmetres. És de forma irregular i allargada, i, pel que sembla, està compost per dos grans objectes connectats entre si que donen lloc a una forma que recorda un croissant. La seva superfície és una de les que tenen més cràters del sistema solar, amb una àmplia varietat pel que fa a les mides i les edats dels cràters.

La lluna d'Ida, Dàctil,^[6] va ser descoberta per la membre de la missió Ann Harch en imatges preses per la sonda Galileo. Va rebre el seu nom dels dàctils, les criatures que habitaven la muntanya Ida, segons la mitologia grega. Dàctil, que fa només 1,4 quilòmetres de diàmetre, és aproximadament una vintena part de la mida d'Ida. La seva òrbita al voltant d'Ida, però, no es va poder determinar amb gaire precisió. No obstant això, les limitacions de les possibles òrbites permeten una estimació aproximada de la densitat d'Ida, que va revelar que no conté minerals metàl·lics. Dàctil i Ida comparteixen moltes característiques, la qual cosa en suggereix un origen comú.

Les imatges creades per la sonda Galileo, i la posterior mesura de la massa d'Ida, significaren nous coneixements sobre la geologia dels asteroides de tipus S. Abans del sobrevol de Galileo, s'havien proposat moltes teories per explicar la seva composició mineral. La determinació de la seva composició permet una correlació entre la caiguda de meteorits a la Terra i el seu origen en el cinturó d'asteroides. Les dades creades a partir del sobrevol van assenyalar que els asteroides de tipus S són la font dels meteorits de condrita ordinària, el tipus més comú que es troba a la superfície de la Terra.